Ja no es reconeix a les fotos. Tampoc no hi reconeix els seus. Quan se li anomenen, els ulls li brillen de joia, meravellat de descobrir-se infants: com si acabessin de nèixer.
***
Una branca s'ha esquincat de l'arbre. No ha caigut inmediatament a terra. Altres branques l'han retinguda i l'han vetllat durant unes hores.
* * *
El que es veu aquí no és pas diferent del que es veu en altres indrets. El dolor, la paraula sorda i la dura voluntat de sobreviure també són a fora, en la vida preservada. La diferència és que aquí no és possible cap diversió: només la vida eixuta, cadascú aferrat a la seva roca fins que la fatiga no el convenci d'amollar la pressa: és l'engolida, la gran onada de la mort.
* * *
Els agrada tocar les mans que se'ls ofereixen, tenir-les una bona estona dins les seves, aferrar-les: aquest llenguatge precís.
* * *
Parracs de temors, de petits desigs i de noms propis: pateixen pels seus mots com pateixen per tot, i les respostes que donen s'extravien lluny de les preguntes que se'ls fa.
* * *
Christian Bobin
La presència pura
Edicions del salobre
Traducció d'Antoni Clapés
Me apasiona esa pequeña novela, es brillante. La traduje al castellano para un amigo. Abrazos Nicole
ResponderEliminar