La Vida Perdurable - Quim Monzó

LA VIDA PERDURABLE

Pobra mamà, morta després de mesos de patiments a conseqüència del càncer d'ovaris que li van diagnosticar fa anys i que més o menys havíem anat apedaçant fins que ja no hi va haver res a fer i va ser terminal. Encara no fa ni una setmana que l'hem enterrada, i una tarda l'Alba arriba a casa i em diu que ha sortit de la feina mitja hora abans i que ha passat per cal metge a recollir les anàlisis i la tomografía axial computeritzada que li van fer fa una setmana. Ha sortit positiu. Té càncerde fetge.

- Estem de sort, en aquesta família! - diu la Paula, la nostra filla petita, amb la ironia lànguida que li és habitual. Tots somriem, menys el Cuqui, que ens mira amb la llengua fora i remenant la cua. Intenta bordar però no li surt. Fa dies que borda amb dificultat; l'hauré de dur al veterinari.

Càncer de fetge. No puc dir que m'agafi per sorpresa. La mateixa setmana passada era evident que si li feien proves era perquè la possibilitat era clara. Abraço l'Alba amb tendresa; són més de trenta anys junts i cinc fills – tres noies i dos nois-, dels quals només un dels nois va morir de petit, de leucèmia. Dos més -una noia i l'altre noi- van morir d'adolescent, ell d'osteorsarcoma i ella a la platja de la Mar Bella, un dia que hi havia bandera vermella hissada i, rebel com era, no en va fer cas.

- Alba- li dic, amb la idea que, havent sabut el resultat de les anàlisis, no li vingui de gust ficar-se a la cuina – Vols que avui prepari jo el sopar?

- Deixa, deixa. Ja me n'encarrego.

S'arromanga i es posa a cuinar, ella que és -i tots aquests anys ha estat- la reina de la cuina, ella que amb no res i una cassola ha sabut preparar-nos sempre els millors plats. Gairebé trenta-un anys junts! Mentre sofregeix ceba i toomàquet, m'assec al tamboret i mastego una pastanaga, que va bé per la vista.

Sé que potser seria millor no parlar-ne, però – què carai! - m'interesso pel grau de desenvolupament del seu càncer. No m'en dóna gaire detalls, sempre ha estat discreta i sense afany de protagonisme. Sempre a l'ombra però amb les regnes de la casa ben agafades. El cas és que, en un tancar o obrir d'ulls, prepara macarrons gratinats, amanida d'escarola amb pebrot, créixens i tàperes, molls amb salsa d'anxova. Paro taula a la cuina perquè només som tres: l'Alba, la Paula i jo, perquè la gran – la Laura- avui ha sortit amb uns amics. Sopem, després recollim els plats i, mentre trec del pàrquing el Galloper que vam comprar encara no fa tres mesos, l'Alba té temps de rentar els plats, d'omplir de friskies el plat del Cuqui i d'arreglar-se una mica. Surt al cap d'una estona, amb una bossa d'esport a la mà. A la porta, fà un petó a la Paula, li recorda amb quina regularitat ha de regar cada planta i puja al cotxe. Anem directes cap a l'hospital. Em diu: 

- Aquest cap de setmana potser no podrem pujar a Campins...

- No et preocupis, ara, per si pugem a Campins.

- Però és que era un pont tan maco: de divendres a dilluns.

A l'hospital hi ha una gernació amunt i avall, lliteres amb cossos sense esperança i metges patinant pels passadissos. Hi ha auxiliars d'infermería que caminen fent sonar les sabates, personal de neteja que parla llengües que no entenc i un fluorescent que imita en zumzeig d'una mosca. En l'edifici d'oncologia, a l'Alba la posen en una habitació doble. A l'altre llit hi ha una dona amb tot de papades concèntriques, fins el ventre. De seguida que l'Alba ha acabat d'instal.lar-se, es presenta – es diu Teresina -, aixeca l'índex de la mà dreta i li recomana: 

-No s'ha de deixar vènçer per la malaltia.

- L'Alba no es deixa vènçer fàcilment -li dic- .

Ni per la malaltia ni per res. En els anys que fà que convivim, ni en el pitjor dels tràngols no l'he vist desfallir. L'Alba no és una dona que es deixi vèncer per l'adversitat, amiga Teresina, i permeti'm la franquesa d'anomenar-la amiga encara que no faci ni cinc minuts que ens coneixem.

I és cert. L'Alba no s'ha deixat vèncer mai per cap adversitat. Però si, per aquelles coses e la vida, aquest cop el seu estat d'ànim hagués abaixat la guàrdia, un moment que la Teresina va al lavabo a orinar – sentim el raig d'orina contra la tassa, i el soroll del paper de vàter i, després, la cisterna que es buida i s'omple-, jo l'esperono a enfrontar-se a la malaltia sense cap por, i li poso els exemples de Susan Sontag i de Lance Armstrong. No són exemples gratuïts. Jo mateix no sé si hauria superat el càncer de testicles que em van diagnosticar fa tres anys si no hagués estat per l'exemple alliçonador de Lance Armstrong, el ciclista que no sols va plantar cara a la malaltia i la va vènçer, sinó que, tot seguit, va ser capaç de guanyar – dos anys consecutius – la volta ciclista a França.

- Si Susan Sontag ha pogut, no has de poder tu, vida meva?

L'Alba somriu cada vegada que vaig a veure-la. De tant en tant, torna a casa uns dies. Però al cap de poc la tornem a ingressar a l'hospital. Les revifades momentànies s'alternen amb el decaïment, i a poc a poc s'apaga com l'últim centímetre de ble d'espelma. Al cap de mesos es mor, després d'una fase final en què perd la consciència i entra en un coma hepàtic. El dia que l'enterrem llu el sol en el cel nítid, i en aixó hi vull veure un signe d'esperança. En una de les primeras files de la sala de cerimònies del tanatori hi trobo son germà, el Narcís, que acaba d'arribar en avió de Miami, on té una empresa de ceràmica. Plora en silenci i, en un moment que les llàgrimes lo permeten vocalitzar, m'explica que no sols plora per ella sinó per ell mateix, que té càncer de pròstata i no veu clar que se'n surti. 

- No m'havies dit res, quan havíem parlat per telèfon.

- Tal com estava l'Alba, no era el moment.

- Jo -li dic-, de cànçer de pròstata no sé si en tindré, evidentment. Però problemes d'altra mena amb la pròstata, segur que no. M'ho va dir el proctòleg jafa anys. Em va dir: “No tindrà problemes de pròstata, vosté.” - Ara, el Narcís plora copiosament. El consolo: -No t'has de deixar vèncer per la malaltia. - Li poso els exemples de Susan Sontag, de Lance Armstrong, de Larry Hagman.

- I Linda McCartney? - em diu la Paula-. Tu sempre poses exemples de gent que se'n surt, però no parles mai dels que no se'n surten. 

Tots callem.

- Es veritat – diu el Narcís-. N'hi ha molts que se'n surten, però la majoría no se'n surt.

És una frase que denota l'estat d'ànim del Narcís, I amb un estat d'ànim derrotista no és extrany que la malaltia acabi per vence'l, tres anys més tard.

Quan el porten a Girona, som quatre a enterrar-lo: la seva dona (que es diu Melanie), la Laura, la Paula i jo.

- Suposo que, ara, la pròxima seré jo – diu la Paula mentre diem adéu amb la mà a la Melanie, que se'n torna a Miami; fa mig any que li han diagnosticat una limfoma.

Li recordo que no s'ha de deixar vènçer per la malaltia. Li explico com Larry Hagman i Olivia Newton John s'hi van enfrontar i en van sortir vencedors, però no sap quí són. Ni Larry Hagman ni Olivia Newton John. Déu meu, que efímeres que són les estrelles de l'espectacle en la consciència dels espectadors i com, en un camvi de generació, passen de la glòria a l'oblit! Durant tota una temporada la Paula es manté estable; després empitjora ràpidament. Per aixó no és amb nosaltres quan enterrem el Cuqui, que ha mort d'un càncer de laringe. Cavem un sot entre les arrels retorçades del roure de la casa de Campins, que el Cuqui enyorava sempre que érem a Barcelona. Quan acabem, la Laura i jo tornem a l'hospital a veure la Paula. Mor dos dies abans que, en una de les palpacions mensuals que em faig, detecti un gangli a l'engonal i un bony al testicle dret, encara que no tan gros com el que em van detectar l'altra vegada, perquyè l'altra vegada, com que no sabia res de les autopalpacions, quan me'l van trobar ja s'havia desenvolupat força. M'hi enfronto amb coratge. No n'he sortit victoriós una vegada? Perquè no n'he de sortir de dues? 

- No s'ha de deixar vèncer per la malaltia.

M'ho diu l'infermera, una dona d'ulls vius i somriure tímid.

- No cal que m'ho recordi. A la meva dona jo li deia sempre exactament aixó: “No t'has de deixar vènçer per la malaltia”. Li van detectar un càncer de fetge.

- I com?

- És morta.

- Si que em sap greu.

Li explico els detalls de la malaltia i la mort de l'Alba, i els de les morts dels nens i les dues nenes.

- Ara només som dos. La Laura i jo – i escalto a plorar.

La infermera m'estreny la mà i m'explica que es diu Lola. Entro al quiròfan, separo les cames, m'anestesien. M'opera el doctor Fenollosa, el mateix que em va operar anys enrere. Durant el postoperatori, com que durant dos dies la Laura no em ve mai a veure, li demano a la Lola que m'ajudi a telefonarl-li, i aleshores m'agafa de la mà i em diu que abans no m'han dit res, però que la Laura està també a l'hospital, en el mateix edifici però en una altra planta.

- De què és?

- De tiroide.

Tu també, Laura meva? De seguida que puc vaig a l'habitació on és, i la conforto i li faig companyia i li dic que, sobretot, no es deixi vènçer. Que hi ha molta gent, cada cop més, que hi han plantat cara i se n'han sortit. Li parlo de Susan Sontag i Larry Hagman, i Olivia Newton John i Lance Armstrong i Cristina Hoyos. La Lola ve sempre amb mi, i es preocupa per la Laura con si fos filla seva, i passen mesos fins que arriba un dia que em donen l'alta i m'em vaig a casa i només m'hi he d'anar a fer visites periòdiques. A part de les visites periòdiques, però, hi vaig cada dia a fer companyia a la Laura i sempre m'hi trobo la Lola, que, poc a poc, ha anat creant una relació de gran carinyo amb la nena, fins que arriba un dia que la Laura surt i ja només hi ha d'anar a fer-se les visites periòdiques, i hi anem plegats i ens trobem sempre la Lola, i quan la Lola plega anem al cine i a sopar, i al final la Lola i jo ens fem nòvios i la Laura l'accepta la mar de bé – em feia por que el record de l'Alba fos encara massa viu i la rebutgés- i al cap d'uns mesos ve a viure amb nosaltres, i els dies que a la Laura i a mi ens toca anar a l'hospital per la revisió hi anem tots tres amb el Galloper i li dic a la Laura: “Ho veus com, plantant-hi cara, la malaltia no et venç?”, i em diu que sí. Fins que ja estém tan bé que les revisions periòdiques es fan més espaiades i, un dia que la Laura i jo estem sols a casa, un moment que em fa un petó li noto els llavis ardents i li poso la mà al front, i tot seguit, el termòmetre, i té trenta-nou i mig de temperatura i la fico al llit i crido al metge i em diu: “És una grip”, però passen els dies i comença a respirar malament i no és una grip sinó tuberculosi, i la cosa es complica i la ingressen a un altre hospital, i la Lola i jo l'anem a veure, però aleshores també li rebrota la cosa del tiroide i tot plegat es complica més enllà del que hauria imaginat el dia que lo vaig posar el termòmetre i vaig trobar que tenia febre. 

L'enterrem dos dies després, sota una pluja de tardor. La Lola i jo, tots sols sota el paraigua negre. Quan tornem a casa decidim que ens casem, però aleshores, a la primera revisió periòdica, detecten que el cànçer de testicles se m'ha revifat. Jo dic que deu ser la mort de la Laura, que ha fet que se m'aflaquissin les defenses, però la Lola diu que no té res a veure, i m'ingressen i m'han de tornar a operar, però aquest cop no m'opera el doctor Fenollosa. “És en un congrés d'urología a París”, em diu el doctor Hellín, que és el metge que es substitueix. Però la Lola em diu a cau d'orella que no és veritat que sigui a cap congrés, sinó que té càncer de pàncrees i està de baixa. El doctor Hellín és molt jove, però sembla igual d'eficient. I, mentre estic a l'hospital, la Lola i jo fixem els plans per cassar-nos. “Ens casarem quan surtis de l'hospital”, em diu i, en efecte, quan en surto ens casem en una cerimònia discreta -tots dos sols, a l'ajuntament-, i al cap de poc temps deixem el pis de Barcelona, ens instal.lem en una caseta a Valldoreix, som molt feliços, tenim un nen i una nena, i passem ben bé nou anys sense cap càncer. 

El Millor dels Mons

Quim Monzó

Quaderns Crema